És  bastant  difícil  donar una  definició exacta del cicloturisme.   És  un esport tan plural, tan complex, tan personal, tan original...  que no és possible  etiquetar-lo mai. Es viu o no es viu, un té la sensació o no la té!
    El  terme  "cicloturisme" engloba totes les  formes  de ciclisme  recreacional,  no  competitiu,   tots  els  àmbits d'utilització  de  la  bicicleta en  constant  recerca.
    És l'esport  que  es  fa sense presses (no  s'ha d'arribar  el primer  enlloc),  sense  premis (la satisfacció es  troba  a cada  pedalejada).  És l'esport en què no s'intenta imitar  el ciclisme  d'alta  competició, i s'hi cerca, moltes  vegades, l'autosuficiència. És   un  dels majors plaers  que proporciona la  bicicleta.   No   és  important  quants  de quilòmetres  es fan, ni amb quin temps, sinó com i per on es va.   L'autèntic cicloturisme comença bastant abans  de  la primera  pedalejada, preparant els itineraris, estudiant  els mapes,  parlant, acumulant informació, estudiant els  llocs, les  formes  de menjar i dormir, preparant el material i  la bicicleta, posant-se físicament a punt...
    El  cicloturisme, més que un esport, és un cert  estil, una certa  concepció i una certa filosofia de la vida. És una combinació indivisible entre home i màquina. És  sinònim de llibertat i d'independència.  Ens  ajuda a  redescobrir sensacions perdudes del nostre món intern, a retrobar  els  plaers  més  intensos,  i  a  connectar  i  a interpretar  el nostre entorn i la realitat de la vida. És una  font inesgotable de satisfaccions variades per a  totes les  edats. Tampoc  no  està renyit  amb  el  concepte  de família, ja que aquest meravellós enginy mecànic es  revela també com  una ferramenta d'unió familiar.  Avui en dia  és habitual  la imatge de les parelles amb els seus fills,  que comparteixen les emocions d'una passejada amb bicicleta.
 

     La  bicicleta  pot  ser  el   mitjà  o  el  fi  mateix, implicant  parcel·les  culturals  i aventures en  totes  les seves  manifestacions.  No hi ha metes ni limitacions, només estímuls sans, d'acord amb les possibilitats de cada un.
     En   el   cicloturisme   la   bicicleta   té   la  seva importància,  emperò  molt més la persona que  la  condueix, les seves ànsies d'aventura i els seus coneixements. Qualsevol  bicicleta serveix per fer cicloturisme.  Els tres  conceptes  claus  que  hem   de  tenir  en  compte  en comprar-la  són qualitat, senzillesa i seguretat, i que  les seves  dimensions  guardin les proporcions degudes  amb  els membres  del  ciclista, és a dir que ha d'estar adaptada  al seu  usuari en quant a alçada i llargada del quadre,  alçada del  seient, del manillar, amplària d'aquest...  La  postura del  cos  té una gran importància, ha de ser  equilibrada  i eficient.  Una  posició correcta respecte del quadre i  del pedalier  és  fonamental, i resulta més còmoda  de  mantenir durant  llarg  temps, a més d'evitar lesions.   Una  posició massa dreta  suposa  un  esforç inútil  i  oposa  una  gran resistència a l'aire. El  tub  del  seient  ha  d'estar  tapat  per  la  part superior per evitar filtracions d'aigua al pedalier.  Ha  de  tenir  un  bon portaequipatge  el  més  lleuger possible,  resistent i rígid; agafat directament al quadre, ja que no és aconsellable dur l'equipatge damunt l'esquena.
    Un  altre dels accessoris importants són els llums, per llei  i per seguretat, el canvi, amb un conjunt de marxes no gaire  llargues,  que ens permetin pujar les costes  amb  la bicicleta  carregada, i els parafangs, especialment els dies de pluja.
    El   manteniment   de   la   bicicleta   és   de  vital importància, ja que la nostra vida en depèn contínuament.
    La  bicicleta,  vehicle  alternatiu,  és  un  mitjà  de transport que   s'integra   dins   la   Naturalesa  sense agredir-la.   Engendra la prudència, fomenta la companyonia, desenvolupa  la iniciativa personal, la perseverança...   És silenciós  i  no   contaminant,   permet   l'exercici  físic simultani  al  desplaçament   i dóna  gran  llibertat  de moviments,  ocupa  poc  lloc, és econòmic de  comprar  i  de mantenir.   Es un instrument de primera necessitat per a  la salut física i anímica i per recobrar l'equilibri interior.
    És  un  dels símbols ecològics emprats en contra de  la degradació  del medi ambient i, al mateix temps, és un mitjà d'emancipació.   Amb  ella  no travessem  un  paisatge,  en formem  part,  ens hi integrem.  Les sensacions de  l'entorn penetren  més profundament dins nosaltres.  Ens fa sentir de nou  el gust per l'esforç i la il·lusió de superar-nos,  ens tonifica  bona  part  de   la musculatura  i  ens  retarda l'envelliment.   És  un  exercici   excitant,  convenient  i agradable.
    Multiplica  el  radi d'acció sense  rompre  l'equilibri natural,  ens serveix per accedir i conèixer llocs  distints al nostre,  o  ens ajuda a percebre el nostre  d'una  forma diferent,  i ens crea una sensibilitat que ens fa  recuperar el vertader concepte de la vida.
 

    Amb  l'era de "maquinisme" que envaeix tots els estrats de la nostra societat, és imprescindible cultivar el nostre cos.
     L'activitat    física   és   necessària   d'una  manera continuada  durant  tota  la vida, si volem  que  el nostre organisme  es mantingui sa.  L'activitat física té a més una altra  facultat interessantíssima, la d'actuar en la  nostra esfera  psíquica i donar-nos més optimisme i il·lusió.  Així ens  serveix  de  vàlvula d'escapament per a  les  tensions acumulades durant el dia.
    L'esport  s'ha convertit avui en dia en un exponent més del  món  modern.  Milions de persones el practiquen, bé  en forma de competició, o com a esport recreatiu.
    Desgraciadament,  el  problema de  l'esport  competitiu d'élite  radica en el terrible cinisme d'aquesta societat de consum  que l'ha convertit en un espectacle mercantilitzat i n'exigeix  resultats  cada vegada més difícils, sense  tenir en compte  que  aquest  ja fa temps que ha  perdut  el  seu aspecte  lúdic,  i  que  ja  no  és una  activitat  amb  la finalitat  de  millorar   les   facultats   necessàries  per resistir i triomfar en la lluita diària.
 

    El  cicloturista,  aquell  que  pedaleja per  a  la  seva distracció,  per  a la seva diversió, aquell que gaudeix  de la Natura,  aquell  que sap apreciar un paisatge  (tant  en forma individual com en grup) o el cant dels ocells, aquell que  de nou  ha  retrobat la joia de  viure,  la  salut  de l'ànima  i del cos, amb les reconfortants passejades amb la bicicleta... Aquest  és  l'autèntic  CICLOTURISTA!   i  no aquell  que enfundat  dins un  vistós  jersei  publicitari, estirant  un monstruós   desenrotllament,   intenta  emular descaradament els  Merckx, Indurain, Lemond, Fignon, Delgado,  Moser, Hinault, Lejarreta, Kelly, Caritoux, Cabestany, Chozas...
    El  cicloturista  és un esportista que es sorprèn  cada dia  dins  aquest  món fascinant, que ell va  ampliant dins tots  els àmbits.  És personal, dissenya el seu cicloturisme d'una  manera diferent, de forma que es cenyeixi al seu  món de somnis,  d'esperances,  que li  proporcioni  beneficis físics i emocionals, sensació de llibertat, de plaer i  de reducció d'ansietat.
    És  una persona que vol millorar la seva salut i la del seu entorn,  Es un fervent enamorat de la Natura, que està preocupat  per la contaminació, el renou i el  malbaratament de l'energia.   És un esportista que pedaleja per  gust, que sap posar el seu amor propi a l'altura de les satisfaccions del turisme  intel·ligentment comprès, que no es  limita  a fer  el recorregut dins un temps satisfactori, que  s'atura quan  li sembla i observa el paisatge i en gaudeix  d'ell, que  no necessita tribunes ni espectadors, n'hi ha  d'estar pendent d'un  cronòmetre. Els imprevistos  que  es  poden presentar durant l'excursió són per a ell un al·licient més.
    El  cicloturisme, com a activitat d'oci, és de les  més completes  que  pugui  realitzar l'home.  Forja  i  endureix l'esportista,  li tempra el caràcter i li mostra el camí per aconseguir  metes  més altes.  És un bàlsam  regenerador  de joves  i  no tan joves, que no volen ser enrotllats  per  la nostra  era,  per  aquesta tecnologia absorbent que  ens  té aclaparats, amb el medi ambient sempre amenaçat.
    L'ésser   humà   té  una   especial   predilecció  per desplaçar-se;  per  visitar  llocs  amb  interès  artístic, històric,  paisatgístic, econòmic o de qualsevol tipus.   Té predilecció  per  estudiar la flora o la fauna d'una  regió, per  aprendre els costums dels seus habitants, per  conèixer el seu  art...  Conèixer l'entorn és una  part  substancial per conèixer-nos a nosaltres mateixos.
     L'increment   de   l'afecció   envers   al  cicloturisme d'aquests  darrers  anys, no és res passatger, és  el  fruit d'un autèntic procés de maduresa social.
    Anar amb   bicicleta   és   una   forma  beneficiosa d'exteriorització  d'una agressivitat interior, controlada i canalitzada. Desenvolupa   el   sentit   de  l'equilibri, enforteix  davant  el dolor i el sofriment, millora la  son, la relaxació i la figura   femenina,  sense  llevar-li feminitat. Millora  la circulació de la sang  i fortifica els  músculs, sent la millor arma contra l'infart.  Ajuda  a afegir  més anys a la vida, i més vida als  anys.   És  el transport  cap a  un món de salut, mobilitat,  relaxació  i plaer.
 

    Hi   ha   tants   de   tipus   de   "cicloturisme"  com interpretacions se'n puguin fer.
    Sistematitzar  el  cicloturisme dins uns  principis  de reglamentació  rígida i exclusivista en el seu disseny és  un greu  error  federatiu.    Molt   ha   de  canviar  l'actual Federació  si  es  vol  convertir  en  l'instrument  que  la realitat  actual necessita.  El que no podem oblidar mai  és que  per  cada  cicloturista   federat   al  menys  n'hi  ha dos-cents que no hi estan.
    La  majoria  d'usuaris  de la bicicleta  es  troben  al marge  de l'actual trama organitzava oficial, ineficaç per entendre  i  protegir l'ús de la bicicleta més enllà de la seva utilització  merament  esportiva. Desgraciadament tota  la preocupació  de les federacions està centrada en el ciclisme competitiu.
    És  aquest  "oblidat"  el   cicloturisme  del  silenci. Persones  anònimes  que  gaudeixen de la seva  bicicleta  en qualsevol  moment  del  dia, quan en tenen  ganes,  amb  els companys  que volen, transitant pels llocs que ells mateixos han triat.
    Generalitzant  podem  dividir   els   cicloturistes  en aquests quatre grups:

    El  cicloturista  esportiu  és el que  cerca  el  màxim rendiment  amb  el  mínim esforç, dins un temps i  un espai concrets.   Generalment  tenen un bon biotipus, i estan  ben dotats  per  practicar el ciclisme competitiu.  Són  feliços pedalejant aviat.
    L'excursionista   o   aventurer   es   forja   dins  la creativitat  i  romp  totes   les   fronteres   del  que és tradicional.   Cerca  un món fascinant i trenca  els  límits establerts per la societat.
    El  cultural  o   contemplatiu   sol   tenir  una  gran capacitat  d'admiració davant la més petita cosa que  alteri els seus sentits desenvolupats.
 

    En  aquest  període que ens pertoca viure, en  què  els aparells  mecànics i elèctrics de tota mena ens empenyen  de cada  vegada més a una vida més sedentària, sense exercici i on es multipliquen els trastorns de l'aparell  circulatori i  les depressions, el goig de pedalejar és  un  alliberament per  a l'esperit,   és  antidepressiu,   té  propietats tranquil·litzants,  fa rebaixar els greixos de la sang,  les toxines,  activa la contracció del cor, és desintoxicant  i, en conseqüència, una assegurança per a la bona salut.
    Actualment  la  bicicleta  comença a deixar de  ser  el "vehicle  dels  pobres" per tornar al seu primitiu paper de vehicle  per a tothom.  Ens proporciona un transport  ràpid, no contaminant, barat i autosuficient.
    Molta  gent  que  té bicicleta, la faria servir  si  hi hagués  més  seguretat, si es prenguessin mesures  especials d'educació  col·lectiva  dels  conductors.  Així es  podria disminuir  bastant la pol·lució ambiental i el nivell sonor, hi hauria més qualitat de vida al carrer, i la ciutat seria més habitable, perquè deixaria d'estar col·lapsada per la circulació.
    Les  estadístiques  ens   demostren   que   els  països superindustrialitzats  no només tenen la majoria de cotxes, sinó  també  de  bicicletes,  i que  les  conseqüències  del trànsit motoritzat són desastroses.
    La  contaminació  atmosfèrica  per  plom  perjudica  el creixement  dels joves i el desenvolupament dels fetus i és produïda en un 90% pels motors dels cotxes.
    El  cor  i  el sistema nerviós són atacats  a  més  pel monòxid  de carbó.  Els òxids de nitrogen i els hidrocarburs augmenten    la    probabilitat    de    tenir alteracions respiratòries,  a   més de ser molts d'hidrocarburs cancerígens, i també poden originar la temuda pluja àcida.
    Per  contra,  la bicicleta redueix la  contaminació  de l'aire  i  del renou, i mereix ser considerada dins  un pla energètic  nacional,  com  va  assenyalar  el  Congrés dels Estats Units l'any 1978.
    Aquesta  resulta  menys   restrictiva   i  cansada  que caminar,  al  mateix  temps que és una de les  fórmules més racionals  de  circular per la ciutat.  A més és  la  millor arma  per  lluitar contra aquest mal nomenat  progrés,  que inclús ens ha canviat els paràmetres del comportament.
    És  incomprensible  que  a  pesar de  l'alt  preu  dels productes  energètics el Govern promocioni l'ús del cotxe  i destini  cada  any  una  pluja   de  milions  per a construir carreteres,  autopistes  i   infrastructures  reservades,  i dissenyades  pensant   només   en   el   major   enemic  del cicloturista.   Desgraciadament  les ciutats -de moment-  no estan  fetes ni per als ciclistes ni per als vianants, estan fetes per als cotxes.
    L'expansió  dels vehicles de quatre rodes ha acabat per arribar  a cada racó, la majoria dels ciutadans se n'han fet dependents  i víctimes al mateix temps que la situació de la bicicleta  com  a  mitjà  de transport urbà ha  començat  a empitjorar notablement a les grans ciutats.
    En  contrapartida  han començat a sorgir grups  urbans, autèntics  moviments  de defensa i difusió de la  bicicleta, netament  diferenciats  dels que fomenten el ciclisme com  a mera  pràctica  esportiva, que promouen el seu ús i la  seva recuperació,  i així redueixen la utilització indiscriminada del  cotxe.   Reivindiquen  davant  els  organismes  públics competents  la  infrastructura adequada per a la  bicicleta: els  aparcaments,  els carrils bici, els creuers  especials, l'ordenació  del  trànsit,  la combinació amb  el  transport públic,  la  millora  i manteniment de les  voreres  de  les carreteres,  les  alternatives  segures i adequades  en  els llocs  a  on  l'ús  dels  nostres  vehicles  sigui  perillós (accessos  a les ciutats), facilitats per dur les bicicletes amb  els  trens  i autocars, etc.  Al mateix  temps  difonen coneixements  sobre  el manteniment i les  reparacions,  amb ensenyances específiques   i    classes   pràctiques   i descobreixen  el  valor  educatiu del cicloturisme i  de  la bicicleta.
    Anar  amb  bicicleta  resulta econòmic tant  per  a  la societat  com per a l'usuari.  Tota persona que utilitza la bicicleta  contribueix activament a millorar el medi ambient i la qualitat de vida de tothom, augmenta la seva potència cardiovascular,  guanya  temps i salut, i descongestiona  el trànsit dels carrers.
    La  bicicleta és un símbol de llibertat individual, una de les  darreres  llibertats   encara  no  controlades pel sistema.
 

    Per  fer cicloturisme i gaudir de les nostres  sortides no és  imprescindible  tenir gaire cura  de  l'alimentació, emperò sí saber-nos alimentar correctament.
    El  nostre  cos per tenir un funcionament òptim, a  més de l'entrenament  i  de la preparació  psíquica  adequades, necessita  una  dieta   equilibrada   i   variada,  com  més làcto-vegetariana  millor;  amb substàncies  de  procedència natural,  el  menys  possible manipulades   i  evitar  els excessos  de  sal,   sucre,   conserves,  greixos,  alcohol, begudes estimulants, tabac...
    Així  com  cuidem la bicicleta, hem de cuidar també  el nostre  organisme.  Vigilar l'alimentació, ja que mitjançant aquesta  aportem  l'energia  necessària al cos  per  al  seu manteniment  i  tenir  sempre en compte que  l'excés  en  el menjar,  i  els  menjars  pesants i  greixons  -inclús  quan practiquem  esport-, són bastant més perjudicials del que ens creiem.
    La  nostra alimentació ha de ser variada i equilibrada, qualitativament  i  quantitativa, natural i  personalitzada.
    Hem  de  cobrir  les nostres  necessitats  energètiques  per mantenir l'activitat física que volem desenvolupar.
    Hem  de tenir en compte la digestibilitat dels aliments i, especialment,  n'hem de fer un repartiment  correcte  al llarg del  dia.   Dues setmanes abans de les sortides  més importants podem  augmentar la nostra ració de  hidrats  de carboni, perquè així ens hi assegurem un millor rendiment.
    No    hem   de   fer   mai   canvis   d'importància  en l'alimentació  un parell de dies abans de sortides de  llarg recorregut.   Els  extres,   els   hem   d'introduir durant l'entrenament,  i mai no hem de jugar amb els nostres hàbits alimentaris,  ja  que  la  més petita  equivocació  es  paga immediatament  amb  incomoditats.   El   més  freqüent  dels problemes  digestius  sol ser la diarrea, a  causa  d'errors dietètics, o a begudes gasoses o massa fredes.
    La  menjada  abans de   cada   sortida   ha   de  ser fonamentalment  lleugera  amb abundància de  carbohidrats  i aliments fàcilment digeribles i assimilables.
    Les  millors  vitamines són les naturals, ja que  venen equilibrades  juntament  amb altres substàncies  i  minerals que  faciliten  el seu aprofitament.  Hem de menjar  bastant de fruita fresca i verdures crues.
    No  s'ha  d'esperar a tenir set per començar  a  beure. Es indispensable reemplaçar ràpidament els líquids perduts durant l'exercici  prolongat,  així   com  les  pèrdues  de potassi, sodi i magnesi.  Les aportacions d'aigua, amb  sals minerals  i vitamines,  al  nostre  organisme  han  de  ser freqüents  i  en  petites quantitats, sense ser  aquesta  ni molt freda ni molt calenta.
    En   condicions   de   vida   normal   (sense  esforços excessius),  una alimentació ben equilibrada ens aporta  les sals minerals   suficients.    Emperò   durant l'esforç, especialment  si aquest és prolongat, poden aparèixer petits dèficits.
    L'esport,  un  suport  nutricional adequat i  una  vida sana  millorarà indubtablement la nostra qualitat de vida  i la nostra capacitat de rendiment.
 

    L'objectiu  de  l'entrenament  és   el  de  provocar  i mantenir  una   sèrie   d'adaptacions   a   l'organisme  del cicloturista  que  li permetin afrontar amb èxit  les  seves sortides,  passant-s'ho bé, amb la satisfacció  d'aconseguir els  seus anhels, que són tant o més importants que  guanyar un trofeu per al ciclista competitiu.
    L'organisme  funciona  com  un  TOT,  i  la  preparació física ha  d'abraçar  al mateix temps tots els factors  de l'entrenament.   Ha  de   desenvolupar  l'aparell  locomotor simultàniament  i  coordinada  amb les altres  funcions  del nostre cos, per a aconseguir millors resultats.
    És  clar  que no hem de menester la mateixa  preparació física  per fer un recorregut de trenta quilòmetres, com per fer-ne  un  de tres-cents.  En conseqüència, a causa que  el cicloturisme  és  una activitat completament lliure, que  no ha de menester cap tipus de reglamentació, és molt  difícil parlar de entrenaments per als cicloturistes.
    No  obstant,  la   seva   planificació   -si  perseguim objectius  importants-    s'ha    de   fer   en  base   a perioditzacions,  amb  una distribució adequada del volum  i de l'intensitat  i tenint en compte que la  regularitat  és tan  important  com  la progressió, i que les  dues  són  la garantia dels resultats positius.
    A  l'hora de fer la nostra planificació hem de tenir en compte  la  nostra disponibilitat, les qualitats físiques  i psicològiques  del  moment,   les   nostres   aspiracions  i motivacions  i no oblidar que el fet d'entrenar és només  un dels molts de factors que influiran en els resultats finals.
    Hem  d'aprendre  a  anar dins el límit de  les  nostres possibilitats  i  a donar temps al cos perquè  es  recuperi. No hem de treballar mai fins arribar a l'esgotament, ja que segurament després ens produiria problemes.
    A  partir dels trenta-cinc anys el retorn a la bicicleta  ha de ser lent, progressiu, prudent i regular, i si aquest es fa  dins la tercera edat encara s'ha d'actuar amb molta més prudència,  no  sent  de  més un  "pulsòmetre"  pel  control continuat de les pulsacions del cor.
    L'escalfeïment  és   imprescindible   abans   de  cada sortida    ja    que   a   més   de   preparar   físicament, psicològicament  i  fisiològica,  ajuda a  la  prevenció  de lesions.
    Els  estiraments  mantenen els músculs flexibles i  els preparen  per a l'exercici.  Redueixen la tensió muscular  i augmenten  l'extensió  dels  moviments.   Així es  fan  més lliures  i  més  fàcils i desenvolupen al  mateix  temps  la consciència  corporal i faciliten la circulació de la  sang. Al menys hem d'estirar tots els grups musculars involucrats en l'acció de pedalejar.
    Quan  fem  exercici les tensions que s'acumulen en  els músculs  fan que aquests es tornin rígids.  Per  relaxar-los i recuperar-nos  abans,  el millor és  fer  també,  després d'acabat, estiraments musculars, poc a poc i sense forçar.
 

   A  pesar que la roba del ciclista és la més eficaç  per al cicloturista,  no  és la més apta per  caminar,  ni per integrar-se segons dins quins llocs.
    Segons  el  tipus  de cicloturisme que vulguem  fer  és millor  emprar  una   vestimenta   multifuncional. Calçons curts,  gorra,  camiseta  de  cotó, calcetins  i  guants,  a l'estiu  i  primaveres,  i impermeables (de teixits  com  el Goro-Tex,  el  New-Tex  o  el  Sofitex, que  a  més  de  ser impermeables   permeten   una   considerable  transpiració), jerseis i xandalls a l'hivern.
    Les  sabates han de ser de sola dura, o especifiques de cicloturisme.   Es  millor  dur   estreps  i  corretges als pedals, o pedals automàtics,  ja  que  aquests  afavoreixen   el  pedaleig  i  la comoditat  del  peu  pel  fet   de   pedalejar  amb  la punta directament damunt l'eix del pedal.
    Les  ulleres  de sol, tan de moda ara dins el  ciclisme competitiu,  s'encarreguen de protegir els nostres ulls  del sol  i de cossos estranys com els mosquits i la pols, a  més dels raigs ultraviolats.
    Els  portaequipatges  són imprescindibles si volem  dur càrrega.   Han  de ser resistents, lleugers i rígids, i han d'anar agafats directament al quadre.
    Les  alforges  i  bosses  han  de  ser  impermeables  i resistents,  amb  diferents   compartiments.  Han  d'estar centrades  i  amb el pes distribuït.  A la del manillar,  hi solem portar la documentació, objectes personals i mapes.
    La  bossa  d'eines  sol  anar sota el  seient  amb  els materials i les eines més imprescindibles.
    Per  a  excursions   llargues,   amb   independència  i contacte  amb la Natura, necessitem una tenda de campanya, o una  funda de bivac impermeable i transpirable, i un sac  de dormir,  a més dels utensilis necessaris per fer el  menjar, que,  a  pesar  d'augmentar-nos el pes, ens fan  sentir  un cicloturisme més autèntic i autosuficient.
    Una  cosa  que mai no podem oblidar són  els  constants robatoris  de  bicicletes.  Hem de deixar el nostre  vehicle tancat  amb  un bon pany que ens agafi el quadre i les  dues rodes  a  una  barana,  un  fanal,  un  pal,  un  senyal  de trànsit...   Hem  de  llevar la bomba, la cambra  d'aire  de recanvi i la bossa d'eines.
    La  utilitat del casc dins les ciutats és qüestionable, ja que  a més de ser incòmode, pot distorsionar bastant  la percepció  dels  sons dels altres vehicles.  Es un  tema  de controvèrsia i  actualitat dins els col·lectius  ciclistes. Per  carretera  o muntanya és ja més aconsellable ja que el traumatisme  cranial  és  una de les lesions  més  freqüents dels ciclistes i cicloturistes.
 

    El  reconeixement  mèdic  és una necessitat  que  tenim tots  els  cicloturistes,  en començar l'activitat.   No  hi sobra  un  seguiment  mèdic  per  als  que  practiquen  el cicloturisme esportiu, o el de llargs recorreguts.
    La  vacunació  antitetànica és molt important, a  causa dels  accidents a què estem exposats, especialment els  dies en que la situació climatològica és dolenta.
    Molts  de  dolors  múscul-tendinosos  tenen  com  únic origen  una   mala   postura   damunt   la   bicicleta.   En corregir-la solucionarem el problema.
    Les  arrugues o la mala conservació de la camussa  dels "culottes" poden provocar l'aparició de lesions perineals.  Un estrep mal col·locat pot produir una tendinitis.
    Una  dentadura  en males condicions o  qualsevol  tipus d'infecció  poden  ser  una de les causes  importants d'una tendinitis,  ja  que  la sang en trobar-se dins  un  circuit tancat  duu  l' infecció  d'un   lloc   a   l'altre i  ataca especialment els òrgans més dèbils o fatigats.
    La  higiene de vida, amb horaris regulars i  suficients hores  per  dormir, suprimint el tabac i l'alcohol, amb  una alimentació  equilibrada  i   variada, sense oblidar  la rehidratació  oportuna,  així  com   una  autèntica  higiene corporal  es traduiran en una millor recuperació després  de l'esforç i un major gaudiment del nostre esport.
 

    Les  dues màximes figures del cicloturisme de tots  els temps  -els autèntics pares del cicloturisme- són el francès Paül  de  Vivie  i   l'anglès   Stanley  Cotterell, pioners d'aquest  incomparable   esport,   dotats   d'un  entusiasme idealista  i  d'una  autoritat  que  ha fet  molt de bé a moltíssims dels seus seguidors.
    Paül  de  Vivie,  més conegut per "VELOCIO",  nascut  a Saint  Etienne  l'any 1853, està considerat com el  més  pur dels  cicloturistes  de tot el món.  Es pot dir que  ell  ha estat  l'Apòstol del Cicloturisme, el fundador d'aquest bell i sa  esport,  el  Pare  del  Cicloturisme  Europeu,  i  el principal  forjador  d'aquest  saludable exercici.   Donà  a conèixer  a  la gent els avantatges i els beneficis  que  es deriven de la seva pràctica.
    Tota  la  seva  obra  i   la   seva  vida  varen  estar consagrades  a  la propaganda de la bicicleta.   S'hi sentí captivat  ja  de  jove.   Va  construir  la  manufactura  de bicicletes  "La  Gauloise"  i   començà   a fer  una  pila d'invencions,  per  posar-les  en  pràctica tot  sol  o  en companyia  d'altres aficionats.  Fou l'inventor del canvi de marxes,  que  va  anomenar "polymultiplication".   Va  morir d'accident l'any 1930.
 
 

 Vols escriure al C.C.D.S.?

Darrera actualització:
  15/11/2005